6 pensaments a “Cavall Bernat. Vies DESIREE, PUIGMAL

  1. Wolfgang Steinherr

    Via poc equipada a les primeres 5 tirades. Portar material de tot, i
    abundant: tascons de totes les mides, microfriends o Aliens, i Camalots
    fins al 4 (o el 5, si el tens). Nosaltres portàvem repetits els números 0,75
    fins al 3.

    230 m d’escalada en 7 tirades, màxim obligat V+ o 6a, i Ae

    Reunions rapelables tret de les primeres dues.

    Horari: 6 hores i escaig

    Respon
  2. Jordi Lalueza

    Si hi ha un aspecte encara més elàstic que el de les graduacions de les dificultats de les vies, aquest és el dels horaris. Tant és així que en Joan Jover, si us hi fixeu, només indica horaris en aquelles vies poc conegudes o/i molt llargues de fora de la nostra geografia propera, i únicament a títol orientatiu, perquè els horaris estan subjectes a moltes variables, a saber grau d’equipament, estat d’innivació en les cares nord dels Alps, presència d’altres cordades, grau de coneixença de la via, nombre de components de la cordada i, lògicament, habilitats alpinístiques dels integrants, perquè no hem de perdre de vista que pot molt bé ser que abans hagin recorregut les vies escaladors de molta més solvència que nosaltres. Sempre ha estat així, i sempre serà així. I això ho podem comprovar en el cas que ens ocupa en el llibre titulat “Història d’una pedra” de Josep Barberà i Suqué, que recull moltíssimes de les ascensions realitzades des de sempre al Cavall Bernat. Hi ha dues fotografies de dues pàgines del llibre registre que hi havia al cim. Una és de la 1a ascensió en solitari que l’admirable escalador alemany Heinz Pokorski realitzà a aquesta via l’any 1959, i en què hi anotà l’horari: 6h ½. I l’altra és la de la 21ena repetició a càrrec de Jordi Pons i Francesc Guillamón l’any 1960, on també hi anotaren l’horari: 4h ¾. D’aquestes escalades fa més de 50 anys. Val a dir que tots tres coneixien la via per haver-la fet prèviament. És potser perquè sabia d’aquests horaris de tres dels nostres escaladors més insignes de tots els temps, que un dels millors cronistes de les activitats escalatòries dels massissos de la Península Ibèrica com és l’Armand Ballart, en un treball publicat a “Desnivel” sobre aquesta agulla, afirma -després d’assegurar textualment que parlar d’horaris és sempre delicat- que tots els itineraris llargs del Cavall es poden realizar en 4/5 hores. Si de tant en tant donguéssim un cop d’ull a la història de la nostra activitat, trobaríem moltes de les claus per entendre el present, a l’ensems que estaríem en condicions d’opinar amb un criteri més ponderat sobre qualsevol aspecte major o menor de la mateixa.
    Per cert que en la nota que va deixar escrita en Heinz Pokorski en el llibre del Cavall hi va incloure un vers d’un poema de R.M. Rilke. Si algú que domini la llengua alemanya pogués donar un cop d’ull al llibre i mirar de traduir-lo, els admiradors del Pokorski li estaríem molt agraïts.

    Respon
  3. Jordi Lalueza

    La Puigmal va ser la tercera via oberta al Cavall, després de la Normal i de la GAM. L’havien intentada abans escaladors de la talla d’en Santacana i d’en Gómez, però no va ser resolta fins al 1954 pels tres membres del Club d’Esquí Puigmal. Durant molt anys també se la va conèixer com a “Cavall per davant”, nom que potser va caure definitivament en desús quan en Punsola i en Reniu van obrir l’aresta que també solca el Cavall per davant…, o per darrera, segons cap a on pensem que mira l’animal petrificat en qüestió.
    Aquest és amb tota lògica un dels monòlits que des de sempre més ens ha atret als escaladors de totes les generacions. Gràcies al llibre de Josep Barberà i Suqué que porta per títol “Història d’una pedra” podem resseguir la història de l’escalada a aquesta agulla, i per extensió a tot Montserrat, perquè recull les 938 primeres ascensions al Cavall! Hi ha, però força errors, i sobretot moltes omissions a partir d’aquella darrera ascensió numerada de finals de l’any 1970. Però s’hi poden constatar les primeres repeticions de les vies clàssiques, les primeres femenines, les primeres solitàries, etcètera, i hi podem trobar la majoria de noms que conformen la història de l’escalada a casa nostra. Repassar aquestes activitats també ha de servir per a aprendre a relativitzar les nostres ascensions actuals, doncs totes aquestes vies clàssiques han estat repetides per les successives generacions d’escaladors, amb molt menys equipament a les vies i amb un material menys sofisticat que l’actual.
    La primera solitària la va aconseguir en Heinz Pokorski el 30 de novembre de 1959 (18ena a la via), i va ser una fita remarcable per a l’època. En Pokorski va completar tal quantitat de vies en solitari a Montserrat, vàries de les quals el mateix dia, que et deixa astorat. Sense desmerèixer mai les ascensions posteriors d’altres escaladors en aquesta modalitat, el seu historial fa fredat; si el sumem a la gran quantitat de primeres que va obrir podrem concloure que és un dels noms propis de l’escalada a Catalunya. Com en molts altres casos, va morir en una maniobra banal, en un ràpel als Alps el 1996. Fins al 4 d’octubre de 1964 no en va fer la segona en solitari en Josep Savé, precisament del mateix CE Puigmal. La primera femenina va anar a càrrec de Camèlia Ruperto, amb l’Emili Civis i l’Albert Montpart el 15 d’agost de 1960 (era la 27 a la via), i la segona va ser de Maria Gràcia, N. Sales, Llibert Padró i Ricard Bassols, el 28 d’agost del mateix any (28ena a la via). Per cert que l’Albert i la Camèlia, acompanyats per en J.Mayol van ser els autors d’una altra gran clàssica: la Montpart de la Miranda de les Boïgues. La tercera femenina dedueixo -en el llibre no sempre és evident interpretar les dades-, que la va protagonitzar l’Alícia Masriera, acompanyada d’en Miquel Muñoz -un dels companys habituals de l’Anglada, i amb un dilatat historial alpinístic una mica l’ombra del seu company- el 22 d’octubre de 1961 (42ena a la via). L’Alíca Masriera va fer el 16 de setembre de 1962 la primera femenina a l’Anglada-Guillamón (7ena a la via) també amb en Muñoz, i amb en Daniel Vergés; prèviament ja havia fet la GAM amb l’Elisabet Vergés el 21 d’octubre de 1961, en la que va ser la primera cordada femenina que ascendia al Cavall. La seva germana Cristina també va fer algunes escalades prou assenyalades amb membres del GAM, com ara la primera femenina catalana (i estatal) a l’Spigolo Giallo de la Cima Piccola di Lavaredo amb l’E. Civis i el D. Vergés l‘agost de 1966, i totes dues també van fer activitats espeleològiques notables. L’Alícia Masriera esdevingué Dra. en Ciències Geològiques per la Universitat de Barcelona, el 1969 va començar a treballar de conservadora en el Museu de Geologia situat al parc de la Ciutadella, del qual en va ser directora del 1985 fins al 2005, quan es va jubilar. En aquest museu i en el de Zoologia situat al costat, jo i el meu germà petit Carles hi passàrem molts diumenges de la nostra infantesa amb els pares, embadalits contemplant tots els exemplars que s’hi exposaven i adquirint minerals per a la nostra col•lecció. Potser ens la vam creuar en alguna ocasió, clar que en aquells temps nosaltres només sabíem de l’alpinisme per les activitats del nostre germà gran Josep i de la nostra tieta Carme Regina Fox, les nostres dèries eren unes altres: els soldadets, els cromos, els minerals i coses per l’estil… Més endavant ja vam tenir tots dos l’oportunitat d’enfilar-nos per parets, arestes i mantells de neu, i per aquesta gran fissura més concretament seguint les passes del germà gran, i constatar de pròpia mà d’on provenien les pudingues que mostraven les vitrines del museu Martorell.

    Respon
  4. Jordi Lalueza

    Ja avisava en l’entrada anterior que en el llibre del Barbarà hi ha força errors. Amb una comunicació personal, l’Alicía Masriera me’n fa notar l’enèsima, i és que tant l’ascensió a la via Puigmal com la de la via Anglada-Guillamón que en Barbarà va atribuir a l’Alícia corresponen en realitat a la seva germana Cristina, la més jove de les dues. Corregiu-ho, doncs, els qui tingueu el llibre, i valoreu per tant també les ascensions de la petita de les Masriera amb tota la justícia es mereix! I és que ja n’eren d’atrevides ja aquelles noies! De ben segur que tenen un munt d’anècdotes per explicar aquestes valentes dones en una activitat on eren minoria en aquells anys, a veure si algun dia ens ho expliquen, que de ben segur és de gran interès, especialment per a les escaladores actuals, que així entendran d’on vénen… De fet, l’Alícia ja ho ha començat a fer en un completíssim article aparegut en el Vèrtex núm. 240(gener-febrer 2012), en record del Daniel Vergés -el marit de la seva germana Cristina- que va morir el 2011. Llegiu-lo, és del tot recomanable pel repàs històric que fa i per la passió que transmet.

    Respon
  5. Jordi Lalueza

    El vers de Rilke que en Pokorski va deixar escrit en el llibre registre del cim del Cavall quan va fer-ne la primera solitària de la Puigmal deia així:

    “Herr, es ist Zeit,
    Der Sommer war sehr gross…”

    I segons el seu amic Isidre Rodrigo que en va escriure l’obituari al Vèrtex quan va morir en accident d’escalada als Alps el 26 de juliol de 1996, i que va tenir l’encert de recordar aquells mots, es pot traduir així:

    “Senyor, ha arribat l’hora,
    ha estat un gran estiu…”

    Respon
  6. Punsola

    Bon treball Jordi. Faré les correccions que indiques. Imprimeixo, faré una lectura lenta, lenta, i si puc aportar quelcom, ho tindràs. Una abraçada

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *