Ressenyes de mig món ALPINISME I ESCALADA. Joan Jover, guia d'alta muntanya (UIAGM)

Febrer 24, 2010

Ordiguer. Vies BERTA, ANGLADA-CERDÀ, SANCHEZ-GALÍ, LALUEZA

Filed under: Cadí / Moixeró — admin @ 12:07 am

 

8 Comments »

  1. Joan,
    efectivament és la via més freqüentada des de sempre de l’Ordiguer, i de fet de tot el Cadí. Però no va ser exactament la primera de l’Ordiguer. La primera va ser la Cerdà-Pokorski, oberta els dies 11-12 d’octubre de 1959, el mateix any que el Kildo Carreté i el Toni Niemann van obrir la seva via a la Roca Verda. El Kildo, amb els seus comentaris, va fer desvetllar l’interès de l’Anglada i companys per aquell indret, de manera que a l’octubre d’aqeull mateix any van anar l’Anglada, el Xavier Ylla, i el Joan cerdà i el Heinz Pokorski a l’Ordiguer. Allà es van sortejar els dos itineraris que van veure més evidents: els dos primers van anar a l’actual Anglada-Cerdà i els dos darrers a la seva via. Els primers no van reeixir i hi van obrir només alguna tirada, i l’endemà van anar a obrir la segona via de la Roca Verda, l’Anglada-Ylla o aresta Est. Per cert que en aquesta via, força desconeguda com totes les que queden a l’esquerra de la via del Kildo, hi vaig fer amb en Joan Cervelló, també del CADE, la que segurament deu ser la primera hivernal de la via el 3 de gener de 1988, tot i que és difícil assegurar per quina de les fissures de sortida vam eixir dalt de la roca, la paret estava curulla de neu i oferia un aspecte impressionant. Al cap de molts anys, l’Anglada va tornar a l’Ordiguer amb en Joan Cerdà i van acabar aquella via que havien començat amb l’Ylla, de fet van obrir l’octubre de 1964 fins més amunt de l’inici de les torres, però van haver de baixar en caure’ls una nevada a la nit, i la van acabar definitivament el 6 de juny del 1965. Tot això ho explica l’Anglada en el número 102-103 de la revista “Montaña” del CEC (“La pared norte de la Roca de l’Ordiguer(Sierra del Cadí)”), que aleshores tenia el títol en castellà i incloïa articles en castellà i alguns pocs en català. És per això que si us hi fixeu, en l’edició de 1969 de la guia “Cerdanya” del CEC, atribueixen la via Anglada-Cerdà de l’Ordiguer a l’Anglada i a l’Ylla, però és un error. Per cert que en aquella edició, els dibuixets de les dues roques principals de Prat de Cadí són obra del meu germà Josep, que tenia catorze anys encara no. Als Lalueza sempre ens ha agradat dibuixar des de ben petits, i de fet tots hem acabat dibuixant en algun moment o altre les roques del Cadí, no en va vam passar bona part de la nostra infantesa a Montellà de Cadí, a recer de la serralada, segurament pensant d’enfilar-nos alguna vegada per aquells rocams altívols i desafiants que distingíem des del balcó de casa, com així ha estat, i no pas en poques ocasions.

    Comentari by Jordi Lalueza — Gener 11, 2012 @ 2:22 pm

  2. Gràcies per la repasada històrica, Jordi. Ara l’Anglada és una matinal agradable, la Cerdà-Pokorski una mica més entretinguda, ja t’hi pots quedar a dinar i tot, però no passa d’aquí. En canvi, en les èpoques dels pioners, ambdós itineraris representaven un seriós compendi de dificultat, descoberta i compromís.

    Més recenment he repetit l’Anglada sortint al matí de Barcelona, però en la primera visita vam pernoctar a Prat de Cadí i era un itinerari que imposava un cert respecte. En aquell moment, una de les poques referències que teniem era un article de la revista Muntanya signat per en Joan Badia, que junt amb l’Emilo Albir havien fet la que segurament va ser la primera hivernal (Muntanya-678, abril de 1975)

    Comentari by joan — Gener 11, 2012 @ 3:47 pm

  3. Voldria fer una petita aportació anecdotica unicament; fins el 1971 la 2ª tirada de l´Anglada es feia com la original, sortint de la 1ª reunió,per l´esquerra, amb uns 12-15 metres d´artificial (desclavada),exigia temps clavar i desclavar i per aixo hi havien intents i abandonaments, per ¿¿por?? a no afrontar el vivac. El 72-73 començaren a repetirla fent aquesta petita i super llogica 2ªtirada variant per la dreta, molt mes facil i extraordinariament mes rapida. Pel febrer-març del73 vaig coincidir varies vegades amb gent de Barna, tots interesats en fer la 1ªinvernal, pero igual que pel 74 hi havia molta neu; d´Estana a Prat de Cadi 2 hores i dos mes a peu de via. La he repedida tres vagades, dos els anys 80 i principis dels 90; está molt mes neta de pedres i mes plena de claus, pero segueix igual de bonica i estetica.

    Comentari by miquel sala — Gener 11, 2012 @ 7:54 pm

  4. Submitted on 20-10-2010 at 11:43 pm

    ¡Quins temps aquells! El meu cunyat -en Jaume Matas- i jo, que tenia 20 anys, després de dos estius en què havíem anat obrint-hi diverses tirades, acabàvem la via de l’Ordiguer el dia de l’aniversari de ma germana, i li posàrem el seu nom -que també és el de la meva mare-, ves per on… En alguna de les ocasions ens va acompanyar el meu germà Carles. A l’inici de la part superior hi accedíem entrant des de la canal del Cristall, per un punt on la roca de l’Ordiguer es desdibuixa i hi creixen pins negres que ens permeten d’assegurar-nos. Va ser la primera via que obrírem al Cadí, després n´han vingut moltes més; de fet l’hivern següent el meu germà i el meu cunyat van signar la canal dels Troncs. Sembla ser que ambdues, i algunes de les altres vies que hi vam obrir, han esdevingut clàssiques…, diuen… els entesos. Jo no sóc qui per opinar, només puc dir que allà va començar tot, a la Roca de l’Ordiguer, indret mític per a nosaltres. Per a mi i el meus germans, que passàrem els estius a Montellà de Cadí i des del balcó de casa vèiem cada dia el poblet d’Estana i els relleus inconfusibles de la serralada, on finalment hi hem acabat passant les millors hores de la nostra vida alpinística, el Cadí era i és un lloc mític, que ens connecta fortament i amb emoció a la infantesa; sí, sens dubte, han estat les millors hores, mil anècdotes que omplen tres vides alpinístiques. Allà van començar moltes coses, per això és especial per a nosaltres aquesta via. Per als qui la recorren deu ser una via més, lógicament i com ha de ser; per a nosaltres va ser el detonant que ens va fer creure que al Cadí hi podíem aportar els nostres coneixements alpinístics. Mirant enrere, penso que ho vam fer bé, i mirant més enrere encara em veig al balcó de casa contemplant tots sis abaocats a la barana -els pares i nosaltres quatre- les truites que vivien a la bassa de la plaça Major, que anaven nedant entre les algues i de tant en tant saltaven fora de l’aigua per cruspir-se alguna mosca o algun mosquit, i trencaven aleshores el mirall d’aigua. Hi passàrem moltes hores inoblidables a Montellà de Cadí amb els pares, tan inoblidables com les que passàrem després per les canals i els penyals del Cadí. De fet, no ho he dit bé, perquè va ser a Montellà de Cadí on en realitat va començar tot…

    Jordi Lalueza

    Comentari by admin — Juliol 29, 2014 @ 12:41 am

  5. Submitted on 11-12-2011 at 3:07 pm

    La via Berta la he repetida fa poc 2-3 anys, i a mi m´ha agradat especialment força la segona meitat, i la dificultat la fa ser molt interesant; os felicito. Ah Jordi tinc una filleta de 13 mesos,es diu Berta.

    Miquel

    Comentari by admin — Juliol 29, 2014 @ 12:43 am

  6. Home Miquel, quina sorpresa que tota una autoritat en el Cadí hagi sucumbit d’una manera tan poètica a l’influx d’allò més immaterial que el Joan Jover situa en aquesta mateixa entrada en l’adequat nivell d’importància en l’escalada, o sigui tot allò que fa que algú en un determinat moment dediqui temps de la seva atrafegada existència a deixar la seva emprempta per les roques.
    Fent un càlcul immediat, si als 13 mesos li sumem els 9 de forn, això sumen 2 anys, o sigui que ho vas fer de manera ordenada, ves és el que dedueixo. Primer la via, amb algun company imagino, i després la nena amb la seva mare, i amb tota l’empenta i la inspiració que et deurien proporcionar aquells díedres de sortida també imagino…
    Els cercles de la vida es van tancant i se’n van creant de nous a partir dels precedents, els quals també al seu torn es tornaran a tancar, i així esperem que indefinidament, però transportant al llarg dels segles l’alè dels qui han estat els nostres ancestres. La nostra mare Berta ens ha deixat aquest any, sense arribar a poder conèixer la seva quarta neta, la filleta del meu germà -el que ens va ajudar a obrir aquesta via-, el destí i Déu per un igual no han estat prou generosos amb ella, privant-la per pocs mesos d’un encontre per a traspassar directament a la neta l’alè protector que l’hauria de guiar en el seu camí per la vida. En el seu honor i per a tenir-la encara més present i també per a suplir la manca d’aquesta coincidència d’ordre còsmic, ha estat batejada com a Martina Emilia Berta; un cercle per tant s’ha tancat aquest any i gairebé immediatament se n´ha obert un altre.
    Només ens falta esperar a saber quina de les dues Bertes repetirà abans la via de l’Ordiguer, si la de Mataró o la de Sabadell. Tu amic Miquel semblaria en principi que duries un avantatge d’un any aproximadament, però no et confiïs perquè els Lalueza-Fox sempre hem estat molt precoços.

    Jordi Lalueza

    Comentari by admin — Juliol 29, 2014 @ 12:43 am

  7. Submitted on 13-12-2011 at 2:02 am

    Fa tot just mitja setmana que ens comuniquem, i he de reconeixer pots sorpendre en qualsevol moment a qui sigui. Moltes gracies pel comentari, que apart de la introducció que em dediques, com mes avançava mes sensible i emotiu em feia sentir, potser en el meu hi sobra l´afegit de la petita Berta??? em sap greu per tot el que suposo acabeu de passar. Tens tota la rao, es tancan uns cercles i s´en obren de nous, es la dansa eterna de la vida.
    Ben segur que si la Berta Sala escala, repetira la via, pero pels seus gens trigará molt; acabo de fer 62 anys i soc pare per primera vegada, mira si vaig enraderit i lent. Pero seguiré somniant de fer-la amb ella ja que no podre obrir-ne una de nova com la vostra, una via preciosa, quina enveja.
    I per en Joan, moltes gracies per la resenya milimetrica de la Cassin del Badile que li vas passar a la Monica el juliol del 1987, vam fer la via un dia abans que el Cassin la repetis 50 anys despres de la primera el 1937; ens varem poder saludar personalment; quina passada als 78 tacos repetint la seva via.

    Miquel

    Comentari by admin — Juliol 29, 2014 @ 12:44 am

  8. Submitted on 14-12-2011 at 7:53 pm

    Hola, Miquel.

    Quina sorpresa això de la ressenya del Badile, ja no ho recordava. I la coicidència de topar amb el “capo cordata” quan va repetir la seva via amb 78 anys, devia ser memorable! En una estada que vam fer l’any 1979 a Brenta, en Cassin també va fer una nit al refugi Brentei, estavem tots emocionats de veure en persona a aquest gran alpinista
    Una abraçada

    joan

    Comentari by admin — Juliol 29, 2014 @ 12:45 am

RSS feed for comments on this post.

Leave a comment

Powered by WordPress